Els hàbits culturals de les llars a Badalona

El qüestionari, tal i com es va apuntar anteriorment, disposava de tota una secció destinada a conèixer la freqüència amb la que els progenitors desenvolupaven 29 activitats que, consideràvem, eren una mostra prou diversa i contrastada d’activitats culturals i de lleure. La classificació de les llars en funció de la seva participació en aquestes activitats –que, recordem, es mesura a través de la declaració dels mateixos adolescents- es va portar a terme a partir de la creació d’una nova variable que recollia el grau de participació unitari de la llar segons el següent esquema:

Tal i com es pot apreciar, a l’hora de determinar el nivell de participació unitari de la llar, s’optà per assimilar-hi la categoria més freqüent. Així, per exemple, tant era si tots dos progenitors participaven habitualment en una determinada activitat o si només ho feia un dels dos de manera regular: el grau de participació unitari s’assumí que era Sovint. En aquells casos on només hi havia resposta per a algun dels membres de la llar, s’optà per assimilar el grau de participació del progenitor del qual es disposava d’informació al del total de la llar.

Els resultats, un cop realitzada la recodificació, indiquen que les activitats amb major difusió entre les llars dels nostres enquestats són, per aquest ordre, veure la televisió (97.4%), escoltar música (90.4%), escoltar la ràdio (89.1%) i connectar-se a Internet (87.5%).

L’assistència al cinema, la visita a museus, la compra de llibres o la lectura de revistes són activitats que es realitzen amb una freqüència que podríem qualificar d’esporàdica. Per altra banda, cal destacar que 6 de cada 10 llars mai van al teatre o a concerts de música moderna, i que l’assistència a concerts de música clàssica o l’òpera es situa al voltant del 10-20%. I en activitats com la lectura de llibres o la compra de diaris, si bé la categoria més freqüent és Sovint, es percep certa fragmentació en els hàbit: així, per exemple, en gairebé un terç de les llars no es llegeixen ni es compren mai llibres.

Tot i que aquests resultats no són estadísticament extrapolables a la resta de llars de Badalona doncs, recordem, representen un sector molt concret de població -famílies amb fills escolaritzats en 4t curs d’E.S.O-, cal destacar que sí conformen l’aproximació més exhaustiva que, a dia d’avui, s’ha realitzat a la participació cultural i de lleure en la ciutat. 

VEIEU TAULA ADJUNTA:

Participació en activitats culturals i de lleure de les llars de Badalona

Els resultats de la taula anterior, però, ofereixen una visió descriptiva i molt general de les llars on viuen els joves enquestats. En cap cas, però, s’ha obtingut una visió relacional que permeti determinar si, per exemple, les llars que més temps dediquen a veure la televisió són aquelles on menys es llegeix o, per contra, són unes llars que participen intensament en altres àmbits culturals i de lleure. En aquest sentit, es va portar a terme una Anàlisi de Correspondències Múltiples, tècnica estadística que permet reduir la dimensionalitat de les dades i, alhora, obtenir aquesta visió relacional. Per a aquells no habituats a l’Estadística, només apuntar que aquesta tècnica el que fa és obtenir noves variables que identifiquen les grans tendències de les dades.

De la mateixa manera, l’Anàlisi de Correspondències Múltiples requereix una definició molt acurada d’allò que es vol explicar, doncs els seus resultats i les posteriors conclusions que es puguin extreure només seran vàlides per a aquell àmbit de definició. En aquest sentit, aquest tipus d’anàlisi és molt sensible a valors extrems, això és, categories amb un nivell de freqüència molt baix. La seva inclusió pot distorsionar els resultats globals i amagar o deixar en un segon terme possibles relacions o homologies molt més significatives entre variables.

Des d’aquesta perspectiva, es va definir un nucli central de pràctiques culturals que servissin de base per poder trobar diferències prou significatives entre llars. Així, es va decidir no incloure en l’anàlisi variables com l’assistència a l’òpera, o algunes de les pràctiques amateurs (fer teatre, tocar un instrument o cantar en una coral o grup), atesa la seva baixa penetració, i sí d’altres que podien articular-se en la vida quotidiana familiar. De la mateixa manera, atès que es buscava era una diferenciació de llars en quant a hàbits culturals, allò que corresponia a àmbits més relacionats amb l’oci -com poden ser les sortides familiars o la pràctica esportiva- o les relacionades amb l’àmbit professional –llegir per motius de feina o ús de l’ordinador en l’àmbit laboral- tampoc es van incloure. Aquestes variables,doncs, jugaran un paper suplementari.

L’Anàlisi de Correspondències Múltiples va permetre identificar tres grans tendències a l’hora de caracteritzar la participació cultural de les llars:

1. una primera gran divisió entre aquelles llars que participen culturalment i aquelles que no ho fan.
2. una segona entre aquelles llars que tenen una participació més domèstica, enfront aquelles que presenten un major nivell de participació cultural fora de la llar.
3. per últim, una tercera divisió en funció de l’ús i la intensitat que fan d’Internet. 

L’aplicació d’una altra tècnica estadística –Anàlisi Jeràrquica Ascendent– basada en aquests tres factors va donar com a resultat la identificació de 4 grans tipologies de llars, que poden ésser ordenades en funció del seu grau de participació en activitats culturals i de lleure i, com veurem més tard, també pel seu grau de capital cultural, mesurat aquest a través de la variable nivell d’estudis.

En els dos extrems d’aquesta ordenació trobaríem les llars de participació limitada (13,9%) i les llars de participació intensa (22.7%); entre totes dues, es situarien dues tipologies –llars de participació esporàdica i domèstica i llars de participació moderada– que, si bé podrien assimilar-se a un nivell de participació mig, difereixen en la intensitat i en els àmbits en els que hi participen.

En les properes quatre entrades descriurem quines són les característiques de cadascuna d’aquestes tipologies.

Nou paradigma, vells problemes: fins a quin punt els nostres estils de vida corresponen a les posicions que ocupem en l’estructura social?

En les societats occidentals contemporànies, les pràctiques de consum ocupen l’eix fonamental del procés d’articulació entre la producció i la reproducció social. El consum ha esdevingut una activitat social quantitativament i qualitativa central en la nostra societat i no només perquè a ell s’hi dediquin gran part dels nostres recursos econòmics, temporals i emocionals, sinó també perquè en ell es creen i estructuren gran part de les nostres identitats i formes d’expressió relacional. Una de les característiques més rellevants de l’expressió dels estils de vida és la seva visibilitat en el context social, en tant que les expressions d’aquests estils de vida són compartides per grups d’estatus i dóna als seus membres cert sentit de la solidaritat. Per tant, tal i com apunta Antonio Ariño (2010), no resulta estrany pensar que les pràctiques, els objectes, els béns i productes culturals, al mateix temps que els trobem classificats, també classifiquin. Les activitats culturals esdevenen, doncs, una dimensió més dels complexos processos d’exclusió social que pateixen les societats modernes.

El cert és que vivim immersos en un procés de canvi i reordenació econòmica, social i cultural que els científics socials han vingut a anomenar societat de la informació i el coneixement (Castells, 2009). Aquesta nova realitat està caracteritzada per una revolució experimentada gràcies al desenvolupament de tecnologies que, a banda de modificar els processos de comunicació i interacció, els processos educatius formals i informals o de tenir efectes sobre la psicologia individual o les formes d’actuació política, també han vingut a transformar la manera de produir, difondre, accedir i consumir recursos i béns culturals. Però aquest nou context social i econòmic també es caracteritza per un augment del risc, de la individualització, de la incertesa i de la desigualtat entre individus (Bauman, modernitat líquida; Beck, societat del risc; Beck, Lash i Giddens, modernització reflexiva). Per tant, no resulta estrany que, en aquest nou paradigma, els estudis que examinen la relació existent entre la posició de l’individu i les característiques de l’entorn social i familiar tornin a prendre rellevància.

La recerca en matèria d’estratificació social i mobilitat social té una àmplia tradició en el món de la sociologia (Blau i Duncan, 1967; Willis, 1977; Bowles i Gintis, 1981; Atkinson et al., 1983; Bourdieu, 1984; Erikson i Goldthorpe, 1993; Carabaña, 1999; Martínez, 2002; Levine, 2006; ). Per una banda, analitza la distribució de béns limitats entre les diferents capes de la societat; per l’altra, mesura les possibilitats de moure’s des d’una posició social a una altra. Tota aquesta literatura ha posat de manifest que, tot i el procés general de desenvolupament socioeconòmic, tecnològic i democràtic, les desigualtats en la distribució dels recursos s’han mantingut entre grups socials, fet que podria estar associat a la persistència dels factors de classe i la transmissió d’aquests via familiar (Ball, 2003; ; Power et al., 2003; Crompton, 2008; Raitano, 2009; Martínez Celorrio i Marín Saldo, 2011; Moreno, 2011).

L’evidència empírica ens mostra que l’accés i la participació en activitats culturals i de lleure com la lectura de llibres, les visites als museus, l’assistència al cinema o al teatre, l’ús que es fa d’Internet o la participació en una entitat cultural, és un fenomen altament estratificat en les societats modernes. Així doncs, cal preguntar-se fins a quin punt els nostres estils de vida corresponen a les posicions que ocupem en l’estructura social i si aquests es transmeten entre generacions. Des d’un punt de vista sociològic, dominat per l’anàlisi de classe, la qüestió s’ha formulat habitualment a partir dels eixos estils de vida i posicions socials de classe, assumint la majoria de les vegades un alt grau de correspondència entre ells. En la sociologia contemporània, en canvi, aquesta formulació i la seva assumpció subjacent han estat qüestionades, basant-se en el fet que les classes socials han perdut bona part de la seva coherència interna així com rellevància a l’hora d’estructurar la vida social actual.

Bona part del debat entorn a aquesta estratificació social de les pràctiques culturals gira entorn de l’obra del sociòleg francès Pierre Bourdieu. L’any 1979, Bourdieu publicava La distinció. Criteri i bases socials del gust, una monografia de més de 600 pàgines que suposaria un punt d’inflexió en l’anàlisi sociològica desenvolupada al llarg del segle XX i on desenvolupava la tesis de l’homologia en el consum cultural. A partir de dades recollides entre els anys 1963 i 1968, i mitjançat l’aplicació d’una anàlisi de correspondències múltiples –tècnica estadística desenvolupada a França de la mà de Jean-Paul Benzécri i el seu equip de la Universitat de Rennes-, Bourdieu identifica tota una varietat de formes culturals d’alta i baixa cultura i maneres d’apreciar-les que, segons ells, serveixen per delimitar i reproduir tot un sistema de jerarquies socials. Així, els gustos esdevenen la dimensió clau a partir de la qual els individus defineixen i legitimen la seva posició en l’espectre social, i mitjançant la seva objectivització en el consum de béns i les maneres de consumir, esdevenen senyals visibles de la posició en l’espai social.

La teoria sociològica de Bourdieu no només reconeix la construcció social del gust, sinó que també identifica el seu paper en la construcció i manteniment d’aquestes fronteres simbòliques i socials De fet, des de Marx i Weber, fins a Dahrendorf, Wright i Giddens, les teories tradicionals de classe han basat la seva anàlisi en les diferències econòmiques per, així, intentar explicar l’origen i la reproducció de les divisions existents en la societat. Clark i Lipset (1991), però, plantegen que existeixen noves formes d’estratificació i diferenciació social en les societats occidentals, i que la conceptualització de la classe social en termes de divisions del lloc de treball és cada cop més un concepte obsolet o poc útil analíticament. En aquest sentit, tal i com mostren Grusky i Weeden (2001), la introducció de nous paràmetres en aquesta anàlisi ha esdevingut un fenomen força corrent.

El marc analític de Bourdieu, en contrast amb la majoria dels esquemes de classe neomarxistes, va incorporar explícitament tots aquells criteris no econòmics que prenen importància en aquest esquema d’estratificació, (Bourdieu, 1988; Bennett et al., 2009), articulant tres idees que, des del meu punt de vista, esdevenen claus per analitzar els hàbits culturals i d’oci contemporanis: el concepte de capital cultural, el paradigma de l’homologia entre els camps i la qüestió de la reproducció cultural i l’herència.

L’obra de Bourdieu ha servit de base per a molts investigadors a l’hora d’analitzar les bases socials dels gustos i les pràctiques culturals en diversos contextos. Molts d’aquests treballs van esdevenir crítiques obertes (Holt, 1997), atacant bàsicament el fet que la seva anàlisi es circumscriu a un moment històric i a una societat com la francesa molt específics. Entre aquests, els resultats del treball dels sociòlegs americans Richard A. Peterson i Albert Simkus (1992) semblen posar en entredit aquella tesi de l’homologia i bona part de la sociologia de la cultura desenvolupada des dels anys 70. Peterson i Simkus defensen que el consum cultural no es caracteritza per distincions jeràrquiques i exclusió esnob dels gustos associats a les classes més baixes, sinó que ens trobem davant un nou paradigma, el de l’omnivorisme. Mentre que els esnobs tradicionals preferirien l’alta cultura i evitarien aquelles activitats o gustos associats a classes més populars, els nous omnívors apreciarien tot tipus de formes i expressions culturals.

En aquest sentit, aquella connexió tan directa entre estatus i cultura quedaria diluïda a favor d’unes estructures de relació molt més flexibles, però també molt més complexes,variades i canviants (Katz-Gerro, 2002; López-Sintas i García Álvarez, 2002; López-Sintas i Katz-Gerro, 2005; Sullivan i Katz-Gerro, 2007; Meier i Katz-Gerro, 2008). La influència de la variable classe sembla també haver cedit molt de poder explicatori a factors com l’origen ètnic, la religiositat, el gènere o l’edat (Katz-Gerro, 2002; Lamont i Molnár, 2002; Katz-Gerro, 2006; Lizardo, 2006). Les pràctiques culturals no semblen haver-se estratificat mitjançant patrons discrets i específics de classe, sinó en jerarquies d’estatus àmpliament determinades pel seu grau de capital cultural, mesurat convencionalment, com veurem més tard, mitjançant el nivell d’educació. Aquestes jerarquies culturals semblen també estar ensorrant-se a causa de l’expansió de l’educació i la difusió dels productes culturals (Peterson, 2005). Per altra banda, i cada cop més, els individus tendeixen a superar les fronteres de classe a través de les seves xarxes social, que esdevenen un factor explicatiu molt important a l’hora de conformar les preferències dels estils de vida (Erickson, 1996; Lizardo, 2006). En base a aquesta evidència, la crítica de l’anàlisi de classe ha promogut la idea que l’associació entre classe social i estil de vida, si és que va existir en algun moment, avui en dia ha mort.

En el cas concret de Badalona, com s’articula aquesta connexió entre classe social i estil de vida? Aquest serà el tema que analitzarem en les properes entrades a partir de l’anàlisi dels hàbits culturals i de lleure dels progenitors dels joves enquestats i que, arribat el moment, ens permetrà relacionar entorn familiar i pràctiques culturals juvenils.

Plantejant una recerca sobre cultura juvenil (o un estudi sobre joves fet a Badalona)

L’any 1979, el sociòleg francès Pierre Bourdieu publicava La distinció. Criteri i bases socials del gust, una monografia de més de 600 pàgines que suposaria un punt d’inflexió en l’anàlisi sociològica desenvolupada al llarg del segle XX i on desenvolupà la tesi de l’homologia en el consum cultural. A partir de dades recollides entre els anys 1963 i 1968, i mitjançat l’aplicació d’una anàlisi de correspondències múltiples –tècnica estadística desenvolupada a França de la mà de Jean-Paul Benzécri i el seu equip de la Universitat de Rennes-, Bourdieu identificà tota una varietat de formes culturals d’alta i baixa cultura i maneres d’apreciar-les que, segons ell, servien per delimitar i reproduir tot un sistema de jerarquies socials. Així, els gustos són la dimensió clau a partir de la qual els individus defineixen i legitimen la seva posició en l’espectre social i mitjançant la seva objectivització en el consum de béns i les maneres de consumir, esdevenen senyals visibles de la posició en l’espai social (veure vídeo).

L’obra de Bourdieu ha servit de base per a molts investigadors a l’hora d’analitzar les bases socials dels gustos i les pràctiques culturals en diversos contextos. Molts d’aquests treballs van esdevenir crítiques obertes (Holt, 1997), argumentant que la seva anàlisi es circumscrivia a un moment històric i a una societat, com la francesa, molt específics; així mateix, els resultats del treball del sociòleg americà Richard A. Peterson (1992) semblaven posar en entredit el paradigma de l’homologia i bona part de la sociologia de la cultura desenvolupada des dels anys 70.

Peterson defensà que el consum cultural no es caracteritzava per distincions jeràrquiques i exclusió esnob dels gustos associats a les classes més baixes, sinó que ens trobàvem davant un nou paradigma, el de l’omnivorisme. Mentre que els esnobs tradicionals preferirien l’alta cultura i evitarien aquelles activitats o gustos associats a classes més populars, els nous omnívors apreciarien tot tipus de formes i expressions culturals. En aquest sentit, aquella connexió tan directa entre estatus i cultura quedaria diluïda a favor d’unes estructures de relació molt més flexibles, però també molt més complexes,variades i canviants (Katz-Gerro, 2002; López-Sintas i García-Álvarez, 2002; López-Sintas i Katz-Gerro, 2005; Meier i Katz-Gerro, 2008; Sullivan i Katz-Gerro, 2007).

La incapacitat d’accedir a béns, serveis i recursos culturals ha de ser entesa com una dimensió més dels complexos processos d’exclusió social que patim en la nostra societat. El mateix Consell d’Europa, en les seves conclusions sobre el paper de la cultura en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social planteja que “totes les persones tenen dret a l’accés a la vida cultural i a la participació en ella” i que la seva dimensió transversal justifica que es mobilitzin “polítiques culturals en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social” (text disponible aquí). De fet, aquesta posicionament no fa més que replantejar la qüestió de la democratització cultural.

Molt són els estudis que han aportat elements de debat als plantejaments inicials de Bourdieu i Peterson, però pocs d’ells ho han fet prenent com a camp d’estudi la cultura juvenil i, si ho han fet, no han adoptat cap perspectiva transversal o relacional. De fet a l’hora de classificar els estudis acadèmics en matèria de joventut, podem establir una clara divisió entre aquells que analitzen les condicions en les quals els joves fan les seves transicions cap a la vida adulta -perspectiva anomenada estructural, en tant que basa el seu focus d’atenció en factors com el context institucional, el sistema educatiu, la situació del mercat laboral, el mercat de l’habitatge o la pròpia cultura familiar – i aquells que adopten una aproximació cultural, basada en l’anàlisi dels estils de vida dels joves o les diferents subcultures existents; són diverses les veus, però, que han apuntat la necessitat d’integrar totes dues perspectives (Shildrick i MacDonald, 2006; Wyn i Woodman, 2007).

Els joves juguen un important rol en l’actual desenvolupament i transformació de les indústries culturals i, concretament, de la indústria cultural audiovisual. Don Tapscott, en el seu llibre Growing Up Digital: The Rise of the Net Generation identificà el que ell va anomenar la “net generation”, tot un conjunt de joves nascuts durant l’expansió d’Internet. Les tecnologies de la informació i la comunicació, a banda de modificar els processos de comunicació i interacció, els processos educatius formals i informals, les vies d’accés al món laboral o tenir efectes sobre la psicologia individual o les formes d’actuació política, són també nous mecanismes d’accés al consum i a la producció cultural.

Si bé la irrupció d’Internet pot haver diluït algunes de les relacions estructurals entre gustos i/o consums culturals apuntades anteriorment, encara existeixen mecanismes de reproducció social, transmesos dins de la pròpia família, que podrien contrarestrar aquell efecte inicial. Així, per exemple, ens podríem plantejar si l’ús que d’Internet fa un jove nascut en una família ben posicionada en l’espai social és el mateix que l’ús que en fa un nascut en un entorn amb menys recursos; aquest plantejament es pot estendre a qualsevol altre àmbit

Per intentar suplir aquest buit cognitiu, entre desembre de 2011 i març de 2012 vaig recollir més de 500 enquestes entre una mostra de població escolaritzada a 4t curs d’E.S.O a Badalona mitjançant un qüestionari creat ex profeso. L’objectiu general del treball era explorar els possibles patrons de desigualtat existents en la participació cultural i d’oci dels joves, atorgant a la família un paper primordial en la transmissió d’aquestes desigualtats. Aquest objectiu general es va desagregar en tres objectius més concrets:

1. Determinar la forma que pren el capital cultural entre els joves, si és que existeix alguna forma identificable.
2. Determinar si els diferents camps culturals i d’oci en els que hi participen (o no hi participen) s’estructuren a partir d’esquemes similars i, si és així, identificar aquests patrons generals.
3. Determinar si els progenitors millor situats en l’estructura social aconsegueixen transmetre als seus fills la seva posició relativa a través del foment de la seva participació

Aquest estudi contribueix a la literatura científica en l’àmbit de la Sociologia de la cultura per diversos motius:

• recupera del debat sobre les desigualtats en matèria de participació cultural i de lleure en el nostre país, situant els joves en el mateix centre de l’anàlisi i afegint la dimensió parental.
• planteja una operacionalització del capital cultural novedosa, doncs incorpora elements propis de la cultura juvenil, com són l’oci, els videojocs o les pràctiques artístiques a través de l’edició de fotografia i vídeo.
• en el cas dels pares, es planteja una operacionalització del capital cultural molt més relacionada amb el concepte d’estil de vida, amb elements com l’esport o les sortides, poc presents en les grans enquestes sobre pràctiques culturals del nostre país
• incorpora el significat que els joves concedeixen al concepte de cultura, així com una mesura del seu gust, elements fins ara poc explorats en la literatura científica del nostre país.
• diferència d’estudis previs en matèria de reproducció cultural, no utilitza mètodes de regressió i, per tant, una lògica dependent-independent, sinó que l’anàlisi es basa en tècniques d’anàlisi multivariant, on la relació s’estableix en termes de variables actives i suplementàries, sense establir cap relació causal. Aquest tipus d’anàlisi permet abordar, doncs, la reproducció des d’una perspectiva àmplia.
• incorpora en l’anàlisi, si bé de manera indirecta, la qüestió de la multiculturalitat i s’apropa a les formes pròpies de participació cultural de les persones nascudes fora de Catalunya i dels seus fills.
• la seva mida mostral el converteix en un dels estudis de major abast en matèria de joventut en el país. Tot i no utilitzar una mostra representativa des del punt de vista estadístic, podem assumir que ho és des d’un punt de vista operacional.

Arribats a aquest punt, resulta necessari preguntar-se si és possible articular la sociologia de Bourdieu i la cultura juvenil en ple sele XXI. Cal recordar que amb l’afirmació la joventut no és més que una paraula, Bourdieu (1990) va promulgar una crítica oberta a les concepcions essencialistes que feia la sociologia occidental del seu moment; de fet, no intentava més que treure a la llum la falsa homogeneïtzació que s’amaga darrere els estudis que aborden les relacions socials del joves mitjançant l’ús de la mateixa paraula joventut. Des d’aquest punt de vista, els resultats que en les diverses entrades s’aniran mostrant entronquen amb aquesta branca de sociologia crítica, des del moment que assumeixen l’heterogeneïtat i la diversitat dels mateixos joves. Es pot afirmar, sense risc a equivocar-se, que va ser un estudi elaborat amb joves més que no pas sobre els joves, que assumeix que els joves són consumidors i productors socials, membres actius de la societat.