El qüestionari, tal i com es va apuntar anteriorment, disposava de tota una secció destinada a conèixer la freqüència amb la que els progenitors desenvolupaven 29 activitats que, consideràvem, eren una mostra prou diversa i contrastada d’activitats culturals i de lleure. La classificació de les llars en funció de la seva participació en aquestes activitats –que, recordem, es mesura a través de la declaració dels mateixos adolescents- es va portar a terme a partir de la creació d’una nova variable que recollia el grau de participació unitari de la llar segons el següent esquema:

grau_unitari_participacio_llar

Tal i com es pot apreciar, a l’hora de determinar el nivell de participació unitari de la llar, s’optà per assimilar-hi la categoria més freqüent. Així, per exemple, tant era si tots dos progenitors participaven habitualment en una determinada activitat o si només ho feia un dels dos de manera regular: el grau de participació unitari s’assumí que era Sovint. En aquells casos on només hi havia resposta per a algun dels membres de la llar, s’optà per assimilar el grau de participació del progenitor del qual es disposava d’informació al del total de la llar.

Els resultats, un cop realitzada la recodificació, indiquen que les activitats amb major difusió entre les llars dels nostres enquestats són, per aquest ordre, veure la televisió (97.4%), escoltar música (90.4%), escoltar la ràdio (89.1%) i connectar-se a Internet (87.5%).

L’assistència al cinema, la visita a museus, la compra de llibres o la lectura de revistes són activitats que es realitzen amb una freqüència que podríem qualificar d’esporàdica. Per altra banda, cal destacar que 6 de cada 10 llars mai van al teatre o a concerts de música moderna, i que l’assistència a concerts de música clàssica o l’òpera es situa al voltant del 10-20%. I en activitats com la lectura de llibres o la compra de diaris, si bé la categoria més freqüent és Sovint, es percep certa fragmentació en els hàbit: així, per exemple, en gairebé un terç de les llars no es llegeixen ni es compren mai llibres.

Tot i que aquests resultats no són estadísticament extrapolables a la resta de llars de Badalona doncs, recordem, representen un sector molt concret de població -famílies amb fills escolaritzats en 4t curs d’E.S.O-, cal destacar que sí conformen l’aproximació més exhaustiva que, a dia d’avui, s’ha realitzat a la participació cultural i de lleure en la ciutat. 

VEIEU TAULA ADJUNTA:

Participació en activitats culturals i de lleure de les llars de Badalona

Els resultats de la taula anterior, però, ofereixen una visió descriptiva i molt general de les llars on viuen els joves enquestats. En cap cas, però, s’ha obtingut una visió relacional que permeti determinar si, per exemple, les llars que més temps dediquen a veure la televisió són aquelles on menys es llegeix o, per contra, són unes llars que participen intensament en altres àmbits culturals i de lleure. En aquest sentit, es va portar a terme una Anàlisi de Correspondències Múltiples, tècnica estadística que permet reduir la dimensionalitat de les dades i, alhora, obtenir aquesta visió relacional. Per a aquells no habituats a l’Estadística, només apuntar que aquesta tècnica el que fa és obtenir noves variables que identifiquen les grans tendències de les dades.

De la mateixa manera, l’Anàlisi de Correspondències Múltiples requereix una definició molt acurada d’allò que es vol explicar, doncs els seus resultats i les posteriors conclusions que es puguin extreure només seran vàlides per a aquell àmbit de definició. En aquest sentit, aquest tipus d’anàlisi és molt sensible a valors extrems, això és, categories amb un nivell de freqüència molt baix. La seva inclusió pot distorsionar els resultats globals i amagar o deixar en un segon terme possibles relacions o homologies molt més significatives entre variables.

Des d’aquesta perspectiva, es va definir un nucli central de pràctiques culturals que servissin de base per poder trobar diferències prou significatives entre llars. Així, es va decidir no incloure en l’anàlisi variables com l’assistència a l’òpera, o algunes de les pràctiques amateurs (fer teatre, tocar un instrument o cantar en una coral o grup), atesa la seva baixa penetració, i sí d’altres que podien articular-se en la vida quotidiana familiar. De la mateixa manera, atès que es buscava era una diferenciació de llars en quant a hàbits culturals, allò que corresponia a àmbits més relacionats amb l’oci -com poden ser les sortides familiars o la pràctica esportiva- o les relacionades amb l’àmbit professional –llegir per motius de feina o ús de l’ordinador en l’àmbit laboral- tampoc es van incloure. Aquestes variables,doncs, jugaran un paper suplementari.


variables_actives_i_suplementaries

L’Anàlisi de Correspondències Múltiples va permetre identificar tres grans tendències a l’hora de caracteritzar la participació cultural de les llars:

  1. una primera gran divisió entre aquelles llars que participen culturalment i aquelles que no ho fan.
  2. una segona entre aquelles llars que tenen una participació més domèstica, enfront aquelles que presenten un major nivell de participació cultural fora de la llar.
  3. per últim, una tercera divisió en funció de l’ús i la intensitat que fan d’Internet. 

L’aplicació d’una altra tècnica estadística –Anàlisi Jeràrquica Ascendent– basada en aquests tres factors va donar com a resultat la identificació de 4 grans tipologies de llars, que poden ésser ordenades en funció del seu grau de participació en activitats culturals i de lleure i, com veurem més tard, també pel seu grau de capital cultural, mesurat aquest a través de la variable nivell d’estudis.

En els dos extrems d’aquesta ordenació trobaríem les llars de participació limitada (13,9%) i les llars de participació intensa (22.7%); entre totes dues, es situarien dues tipologies –llars de participació esporàdica i domèstica i llars de participació moderada– que, si bé podrien assimilar-se a un nivell de participació mig, difereixen en la intensitat i en els àmbits en els que hi participen.

tipologies_llars

En les properes quatre entrades descriurem quines són les característiques de cadascuna d’aquestes tipologies.

En les societats occidentals contemporànies, les pràctiques de consum ocupen l’eix fonamental del procés d’articulació entre la producció i la reproducció social. El consum ha esdevingut una activitat social quantitativament i qualitativa central en la nostra societat i no només perquè a ell s’hi dediquin gran part dels nostres recursos econòmics, temporals i emocionals, sinó també perquè en ell es creen i estructuren gran part de les nostres identitats i formes d’expressió relacional. Una de les característiques més rellevants de l’expressió dels estils de vida és la seva visibilitat en el context social, en tant que les expressions d’aquests estils de vida són compartides per grups d’estatus i dóna als seus membres cert sentit de la solidaritat. Per tant, tal i com apunta Antonio Ariño (2010), no resulta estrany pensar que les pràctiques, els objectes, els béns i productes culturals, al mateix temps que els trobem classificats, també classifiquin. Les activitats culturals esdevenen, doncs, una dimensió més dels complexos processos d’exclusió social que pateixen les societats modernes.

El cert és que vivim immersos en un procés de canvi i reordenació econòmica, social i cultural que els científics socials han vingut a anomenar societat de la informació i el coneixement (Castells, 2009). Aquesta nova realitat està caracteritzada per una revolució experimentada gràcies al desenvolupament de tecnologies que, a banda de modificar els processos de comunicació i interacció, els processos educatius formals i informals o de tenir efectes sobre la psicologia individual o les formes d’actuació política, també han vingut a transformar la manera de produir, difondre, accedir i consumir recursos i béns culturals. Però aquest nou context social i econòmic també es caracteritza per un augment del risc, de la individualització, de la incertesa i de la desigualtat entre individus (Bauman, modernitat líquida; Beck, societat del risc; Beck, Lash i Giddens, modernització reflexiva). Per tant, no resulta estrany que, en aquest nou paradigma, els estudis que examinen la relació existent entre la posició de l’individu i les característiques de l’entorn social i familiar tornin a prendre rellevància.

La recerca en matèria d’estratificació social i mobilitat social té una àmplia tradició en el món de la sociologia (Blau i Duncan, 1967Willis, 1977Bowles i Gintis, 1981Atkinson et al., 1983Bourdieu, 1984; Erikson i Goldthorpe, 1993Carabaña, 1999; Martínez, 2002; Levine, 2006). Per una banda, analitza la distribució de béns limitats entre les diferents capes de la societat; per l’altra, mesura les possibilitats de moure’s des d’una posició social a una altra. Tota aquesta literatura ha posat de manifest que, tot i el procés general de desenvolupament socioeconòmic, tecnològic i democràtic, les desigualtats en la distribució dels recursos s’han mantingut entre grups socials, fet que podria estar associat a la persistència dels factors de classe i la transmissió d’aquests via familiar (Ball, 2003; ; Power et al., 2003Crompton, 2008Raitano, 2009; Martínez Celorrio i Marín Saldo, 2011Moreno, 2011).

L’evidència empírica ens mostra que l’accés i la participació en activitats culturals i de lleure com la lectura de llibres, les visites als museus, l’assistència al cinema o al teatre, l’ús que es fa d’Internet o la participació en una entitat cultural, és un fenomen altament estratificat en les societats modernes. Així doncs, cal preguntar-se fins a quin punt els nostres estils de vida corresponen a les posicions que ocupem en l’estructura social i si aquests es transmeten entre generacions. Des d’un punt de vista sociològic, dominat per l’anàlisi de classe, la qüestió s’ha formulat habitualment a partir dels eixos estils de vida i posicions socials de classe, assumint la majoria de les vegades un alt grau de correspondència entre ells. En la sociologia contemporània, en canvi, aquesta formulació i la seva assumpció subjacent han estat qüestionades, basant-se en el fet que les classes socials han perdut bona part de la seva coherència interna així com rellevància a l’hora d’estructurar la vida social actual.

Bona part del debat entorn a aquesta estratificació social de les pràctiques culturals gira entorn de l’obra del sociòleg francès Pierre Bourdieu. L’any 1979, Bourdieu publicava La distinció. Criteri i bases socials del gust, una monografia de més de 600 pàgines que suposaria un punt d’inflexió en l’anàlisi sociològica desenvolupada al llarg del segle XX i on desenvolupava la tesis de l’homologia en el consum cultural. A partir de dades recollides entre els anys 1963 i 1968, i mitjançat l’aplicació d’una anàlisi de correspondències múltiples –tècnica estadística desenvolupada a França de la mà de Jean-Paul Benzécri i el seu equip de la Universitat de Rennes-, Bourdieu identifica tota una varietat de formes culturals d’alta i baixa cultura i maneres d’apreciar-les que, segons ells, serveixen per delimitar i reproduir tot un sistema de jerarquies socials. Així, els gustos esdevenen la dimensió clau a partir de la qual els individus defineixen i legitimen la seva posició en l’espectre social, i mitjançant la seva objectivització en el consum de béns i les maneres de consumir, esdevenen senyals visibles de la posició en l’espai social.

La teoria sociològica de Bourdieu no només reconeix la construcció social del gust, sinó que també identifica el seu paper en la construcció i manteniment d’aquestes fronteres simbòliques i socials De fet, des de Marx i Weber, fins a Dahrendorf, Wright i Giddens, les teories tradicionals de classe han basat la seva anàlisi en les diferències econòmiques per, així, intentar explicar l’origen i la reproducció de les divisions existents en la societat. Clark i Lipset (1991), però, plantegen que existeixen noves formes d’estratificació i diferenciació social en les societats occidentals, i que la conceptualització de la classe social en termes de divisions del lloc de treball és cada cop més un concepte obsolet o poc útil analíticament. En aquest sentit, tal i com mostren Grusky i Weeden (2001), la introducció de nous paràmetres en aquesta anàlisi ha esdevingut un fenomen força corrent.

El marc analític de Bourdieu, en contrast amb la majoria dels esquemes de classe neomarxistes, va incorporar explícitament tots aquells criteris no econòmics que prenen importància en aquest esquema d’estratificació, (Bourdieu, 1988; Bennett et al., 2009), articulant tres idees que, des del meu punt de vista, esdevenen claus per analitzar els hàbits culturals i d’oci contemporanis: el concepte de capital cultural, el paradigma de l’homologia entre els camps i la qüestió de la reproducció cultural i l’herència.

L’obra de Bourdieu ha servit de base per a molts investigadors a l’hora d’analitzar les bases socials dels gustos i les pràctiques culturals en diversos contextos. Molts d’aquests treballs van esdevenir crítiques obertes (Holt, 1997), atacant bàsicament el fet que la seva anàlisi es circumscriu a un moment històric i a una societat com la francesa molt específics. Entre aquests, els resultats del treball dels sociòlegs americans Richard A. Peterson i Albert Simkus (1992) semblen posar en entredit aquella tesi de l’homologia i bona part de la sociologia de la cultura desenvolupada des dels anys 70. Peterson i Simkus defensen que el consum cultural no es caracteritza per distincions jeràrquiques i exclusió esnob dels gustos associats a les classes més baixes, sinó que ens trobem davant un nou paradigma, el de l’omnivorisme. Mentre que els esnobs tradicionals preferirien l’alta cultura i evitarien aquelles activitats o gustos associats a classes més populars, els nous omnívors apreciarien tot tipus de formes i expressions culturals.

En aquest sentit, aquella connexió tan directa entre estatus i cultura quedaria diluïda a favor d’unes estructures de relació molt més flexibles, però també molt més complexes,variades i canviants (Katz-Gerro, 2002; López-Sintas i García Álvarez, 2002; López-Sintas i Katz-Gerro, 2005Sullivan i Katz-Gerro, 2007Meier i Katz-Gerro, 2008). La influència de la variable classe sembla també haver cedit molt de poder explicatori a factors com l’origen ètnic, la religiositat, el gènere o l’edat (Katz-Gerro, 2002; Lamont i Molnár, 2002; Katz-Gerro, 2006Lizardo, 2006). Les pràctiques culturals no semblen haver-se estratificat mitjançant patrons discrets i específics de classe, sinó en jerarquies d’estatus àmpliament determinades pel seu grau de capital cultural, mesurat convencionalment, com veurem més tard, mitjançant el nivell d’educació. Aquestes jerarquies culturals semblen també estar ensorrant-se a causa de l’expansió de l’educació i la difusió dels productes culturals (Peterson, 2005). Per altra banda, i cada cop més, els individus tendeixen a superar les fronteres de classe a través de les seves xarxes social, que esdevenen un factor explicatiu molt important a l’hora de conformar les preferències dels estils de vida (Erickson, 1996; Lizardo, 2006). En base a aquesta evidència, la crítica de l’anàlisi de classe ha promogut la idea que l’associació entre classe social i estil de vida, si és que va existir en algun moment, avui en dia ha mort.

En el cas concret de Badalona, com s’articula aquesta connexió entre classe social i estil de vida? Aquest serà el tema que analitzarem en les properes entrades a partir de l’anàlisi dels hàbits culturals i de lleure dels progenitors dels joves enquestats i que, arribat el moment, ens permetrà relacionar entorn familiar i pràctiques culturals juvenils.

Les pràctiques culturals i d’oci no són comportaments aïllats, sinó que més aviat s’inscriuen en l’entorn social més immediat dels joves, en el seu sistema de valors i en el seus sistemes de comunicació. La seva anàlisi requereix, doncs, contextualitzar tots aquests factors o, el que és el mateix, saber com són els joves per saber com participen culturalment.

Tal i com es va comentar  en el post anterior, la mostra final de l’estudi estava formada per 512 joves (243 nois i 269 noies), un 79.3% dels quals havia nascut a Catalunya. El 81.8% residia a Badalona i la resta ho feia en altres municipis del Barcelonès o del Maresme.

En ser preguntats per la llengua que parlaven habitualment a casa, un 63.7% va citar el castellà i un 12.7%, el català; un 14.6% declararen que parlaven indistintament tant català com castellà i un 9%, en una altra llengua. Entre aquestes, trobem el xinès, el francès, el portuguès, el rus, l’ucraïnès, l’armeni, l’urdu o l’aymara.

llengua_parlada

Per altra banda, preguntats sobre la crisi econòmica, les respostes estaven força polaritzades: un 44.5% declarà que aquesta havia afectat bastant la situació econòmica familiar, mentre un 40.2% declarava que els hi havia afectat poc.

crisiUna altra pregunta de context inclosa en el qüestionari era el grau d’importància que atorgaven a tota una sèrie de valors socials. Tal i com mostra la taula següent, la igualtat social i la solidaritat i la llibertat d’expressió són els dos valors que recullen un major nombre d’efectius (49.2%), seguits de la tolerància vers els altres (37.1%) i la pau (36.9%). Tot i així, existeixen diferències significatives entre nois i noies. Elles atorguen més importància a qüestions com la tolerància vers els altres, la igualtat social i la solidaritat o la pau, mentre que entre els nois predomina una major valoració del progrés i la innovació, la seguretat econòmica o el respecte a la història i l’emprenedoria empresarial.

valors_socials
Paral·lelament, també se’ls va plantejar que escollissin aquells tres ítems que, pensaven, tindrien més importància de cara a la vida adulta. Tenir fills i una família, una feina interessant i amics de veritat predominen per sobre de qüestions com la disponibilitat de temps, la fama o poder viure a l’estranger. Tot i així, les diferències entre nois i noies tornen afloren en tres ítems: per la banda dels nois, destaca el poder tenir molts diners; en el cas de les noies, a banda de la perspectiva de formar una família, apareix també la possibilitat de poder viure a l’estranger.

valors_adult

Un dels objectius amb què vaig iniciar aquest bloc era presentar els resultats d’una investigació que vaig portar a terme a Badalona sobre cultura juvenil i transmissió intergeneracional. L’objectiu general d’aquell estudi era explorar els possibles patrons de desigualtat existents en la participació cultural i d’oci dels joves, atorgant a la família un paper primordial en la transmissió d’aquestes desigualtats.

Aquest objectiu general es desagregà en tres objectius més concrets:

  • determinar com el capital cultural s’articula entre els joves, si és que existeix cap patró identificable.
  • determinar si els diferents camps culturals i d’oci en els que hi participen s’estructuren a partir d’esquemes similars i,si és així, identificar aquests patrons generals.
  • determinar si existeix alguna relació entre la posició que els progenitors ocupen en l’estructura social i la capacitat per transmetre als seus fills la seva posició relativa a través de les pràctiques culturals.

En aquest marc, es plantejaren les següents hipòtesis:

  • en el nou context de la societat de la informació, es mantenen les tradicionals diferències en matèria d’interès i participació cultural en funció del capital cultural.
  • la família segueix jugant un important paper a l’hora d’oferir oportunitats de participació cultural als seus fills.
  • en aquest sentit, existeix un procés sistemàtic i estructurat de transmissió intergeneracional de les desigualtats mitjançant el qual els fills provinents de llars millor posicionades en l’espai social mostren un major nivell de participació en activitats culturals i de lleure.

En aquest article es presentarà el treball metodològic portat a terme per analitzar la cultura juvenil i els hàbits culturals dels progenitors i, així, poder validar les hipòtesis de treball. Així, es presentaran els àmbits poblacional i geogràfic per, seguidament, parlar del disseny de la mostra, del treball de camp i del qüestionari.

1. FITXA TÈCNICA

Població diana: Alumnes de 4t curs d’E.S.O. escolaritzats en centres públics i concertats de Badalona. 2.084 alumnes repartits en 32 centres educatius, 12 públics i 20 concertats.

Selecció mostral: No probabilística

Mostra teòrica: 729 alumnes repartits en 7 centres concertats i 4 públics (35% de la població matriculada)

Treball de camp: 14/12/2011 a 13/03/2012

Mètode de recollida de dades: Qüestionari autoadministrat en paper i distribuït durant una hora de tutoria

Mostra final: 512 alumnes

2. UN ESTUDI ELABORAT A BADALONA

Deia el periodista badaloní Enric Juliana durant el pregó de les Festes de Maig de 2010 que “cap altra ciutat d’Europa és tan antiga i moderna alhora com Badalona. Cap altra ha travessat la història tan veloçment”. Aquesta transformació veloç, dinàmica i arriscada de la ciutat, de fet, no és més que un reflex de tots els canvis esdevinguts no només en l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó en el conjunt de la societat catalana i espanyola recollits molt minuciosament per Marina Subirats en el seu llibre Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (2012).

La Badalona del segle XXI no es pot entendre sense la composició de la seva població i la seva distribució al llarg dels 33 barris que conformen la ciutat. I sense conèixer aquesta composició i distribució poblacional, tampoc es podria entendre la selecció de la mostra dels present estudi. Badalona iniciava el segle XX amb 19.240 habitants; l’any 2012, l’habitaven 220.977 persones, xifra que la situa com la tercera ciutat més poblada de Catalunya, just després de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.

Després de la gran onada migratòria dels anys 60 i 70 procedent de diversos territoris de l’Estat espanyol, els anys 80 i 90 del segle XX van ser un període d’estancament poblacional a Badalona: les migracions internes havien finalitzat i, fins i tot, es van produir alguns retorns a les zones d’origen. A partir de l’any 2000, però, la població de Badalona torna a créixer de nou gràcies a l’arribada de persones de fora de la Unió Europea. Si l’any 2000, la taxa de població estrangera es situava en el 1.46%, l’any 2012 aquesta xifra es situava en el 15.05%.

Aquests fluxos migratoris no es van distribuir de manera uniforme pels diversos barris de la ciutat. De fet, a principis de 2012, podem trobar diferències significatives en quant a la composició de la població. Més de la meitat de la població de Badalona es concentra en 8 barris: La Salut (20.266), Sant Antoni de Llefià (15.869), Sant Mori de Llefià (15.511), Sant Roc (14.130), Bufalà (14.026), Sant Joan de Llefià (12.901), Nova Lloreda (11.726) i el Progrés (11.059). De la mateixa manera, la distribució de la població en funció del seu país de naixement no es distribueix uniformement. En barris com el Centre, Casagemes, el Manresà, Canyet, Dalt de la vila, Pomar de Dalt, Coll i Pujol o el Progrés, més del 75% de la població va néixer a Catalunya i hi trobem unes taxes d’immigració estrangera molt baixes. En canvi, en barris com Artigues, La Salut, Sant Roc o La Pau, més d’un terç de les persones empadronades van néixer fora de l’Estat espanyol.

Imatge

3. UN ESTUDI ELABORAT AMB ESTUDIANTS DE 4t d’E.S.O.

La població destinatària del qüestionari i objecte d’estudi va ser l’escolaritzada a 4t
curs de l’E.S.O. a Badalona. Per tant, el límit inferior de la població enquestada és
de 15 anys en el moment d’inici del treball de camp. Aquesta edat és, precisament,
l’edat d’inici de gran part de les enquestes de consum cultural oficial en el nostre
país.

L’etapa d’Educació Secundària Obligatòria comprèn quatre cursos, que se segueixen ordinàriament entre els dotze i els setze anys d’edat; el 4t curs de l’E.S.O, doncs, implica la fi del cicle. Tal i com estableix el Capítol III del Títol I de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, al seu article 22, en acabar l’educació obligatòria l’alumnat haurà aconseguit adquirir els elements bàsics de la cultura, especialment en els seus aspectes humanístic, artístic, científic i tecnològic, així com una formació per a l’exercici dels seus drets i obligacions en la vida com a ciutadà. A més, entre els objectius específics de la llei en relació a l’educació secundària, desenvolupats a l’article 23, destaquen especialment per la seva relació amb el nostre tema d’estudi els següents apartats:

e) Desenvolupar destreses bàsiques en la utilització de les fonts d’informació per adquirir, amb sentit crític, nous coneixements. Adquirir una preparació bàsica en el camp de les tecnologies, especialment les de la informació i la comunicació.

g) Desenvolupar l’esperit emprenedor i la confiança en sí mateix, la participació, el sentit crític, la iniciativa personal i la capacitat per aprendre a aprendre, planificar, prendre decisions i assumir responsabilitats.

j) Conèixer, valorar i respectar els aspectes bàsics de la cultura i la història pròpies i dels altres, així com el patrimoni artístic i cultural.

l)Apreciar la creació artística i comprendre el llenguatge de les diferents manifestacions artístiques, utilitzant diversos mitjans d’expressió i representació.

Per tant, no resulta estrany pensar que, en finalitzar aquesta etapa educativa, els adolescents disposen de les suficients eines o recursos com per poder haver-se format un gust cultural i uns sistemes de valors al voltant del fenomen cultural.

4. DISSENY DE LA MOSTRA

Ateses les característiques de la població d’estudi, es va optar per accedir-hi a través dels centres educatius i, per cercar l’eficiència en la fase de treball de camp, les unitats mostrals serien els grups o classes d’alumnes dins d’un centre escolar. A Badalona, durant el curs 2011-2012 hi havia matriculats 2.084 alumnes repartits en 32 centres educatius, 12 públics i 20 concertats.

Per construir la mostra es va comptar amb l’assessorament de l’Oficina Municipal d’Escolarització, del Centre de Recursos Pedagògics de Badalona i del Departament de Joventut del mateix Ajuntament.

Atès que la participació dels centres en l’estudi seria voluntària, el tipus de mostreig proposat va ser no probabilístic. En aquest sentit, tot i ser conscients des del primer moment que els resultats no podrien ser inferits a la totalitat de la ciutat de Badalona, sí que es va perseguir que la mostra fos el més heterogènia i diversa possible per tal de reflectir la diversitat sociocultural i socioeconòmica dels alumnes i poder verificar les hipòtesis plantejades a l’inici del projecte.

Des del Centre de Recursos Pedagògics es va plantejar que una bona divisió dels centres seria aquella que responia al creuament dels eixos centre públic – centre concertat i major o menor presencia d’alumnat nouvingut, alhora que es va recomanar la presència a la mostra de determinats centres. Posteriorment, des del Departament de Joventut es va suggerir la inclusió d’altres tres centres més. En la mateixa línia, també es va posar de manifest que, pels centres ubicats al centre de Badalona, aquesta divisió resultava poc significativa, atesa l’homogeneïtat de l’alumnat; per tant, es va assumir que enquestat un, els resultats podrien ser extrapolables a la resta d’escoles o instituts.

5. CARACTERÍSTIQUES DELS CENTRES PARTICIPANTS

Els centres que, finalment, van participar en l’estudi apareixen recollits en la següent taula, així com la seva ubicació en la ciutat. Tal i com es pot observar, la mostra la conformaven 11 centres que aglutinaven 729 alumnes, el que representa un 35% per cent de la població matriculada en l’últim curs de l’E.S.O a Badalona. Tal i com s’ha comentat a l’inici, la selecció de la mostra no respon a criteris estrictament estadístics, pel que els resultats obtinguts no es podrien elevar al total de la població. Tot i així, cal destacar que els experts consultats coincidiren en què la mostra final era prou diversa i heterogènia com per reflectir la diversitat de l’alumnat de Badalona que mencionàvem anteriorment. Així, trobem dues escoles –Nen Jesús de Praga (4) i Badalonès (8)- ubicades en barris de població majoritàriament d’origen català, 4 instituts públics –un d’ells, l’Eugeni d’Ors (7), ubicat al barri de Sant Roc, amb una taxa de població estrangera del 35%-, escoles concertades ubicades en barris de tradició obrera, i una escola, la Pere Vergés (3), amb una alta proporció de fills de pares ben posicionats econòmicament.

Imatge

6. QÜESTIONARI

La recollida de la informació es va portar a terme mitjançant un qüestionari dissenyat específicament per l’estudi, autoadministrat en paper i distribuït durant una hora de tutoria concertada prèviament amb l’equip directiu i el personal docent dels centres. Durant aquesta hora s’hi era present per tal de presentar l’estudi, oferir algunes indicacions i instruccions a l’hora de emplenar respondre el qüestionari, així com per resoldre dubtes o qüestions que poguessin sorgir. Si bé és cert que, tal i com s’ha comentat anteriorment, la recollida d’informació es va portar a terme mitjançant un qüestionari autoadministrat en paper, després de converses amb alguns professors, es va idear un qüestionari reduït i adaptat per a aquells alumnes nouvinguts que encara no coneixien suficientment la llengua catalana. El qüestionari principal, base de l’anàlisi, s’articulava al voltant de catorze eixos o punts:

  • a. Què és la cultura? Definició del concepte cultura, importància, grau d’oferta, identificació d’espais culturals de la ciutat on es viu, motius de no participació en activitats culturals, temps lliure i activitats realitzades, suport econòmic.
  • b. Activitats culturals i de lleure. Interès per participació diverses activitats. Equipament electrònic i musical.
  • c. Lectura de llibres. Nombre de llibres llegits, llengua, gènere i identificació títol últim llibre llegit.
  • d. Lectura de diaris i revistes. Biblioteques. Hàbits i freqüència de lectura de diaris, revistes i visites a biblioteques.
  • e. Activitats fora de casa. Freqüència i acompanyant assistència a diferents activitats culturalsfora de l’àmbit de la llar (teatre, dansa, òpera, museus, jaciments arqueològics, etc.)
  • f. Cinema. Freqüència, gènere, llengua, acompanyant i identificació de l’última pel•lícula vista.
  • g. Música. Temps de dedicació, gèneres musicals, mitjans d’obtenció i identificació grup/cantant preferit.
  • h. Ordinador i Internet. Aspectes tècnics, temps dedicat, activitats habituals portades a terme i control progenitors.
  • i. Videojocs, jocs d’ordinador i jocs de mòbil. Temps de dedicació, mitjà utilitzat,
  • gènere, persona amb qui s’hi juga i identificació videojoc preferit.
  • j. Televisió i ràdio. Temps de dedicació, grau interès programes televisius, identificació
  • programes/sèries/emissores ràdio.
  • k. Formació cultural, participació, esports i estil de vida. Freqüència assistència classes, participació associacions, pràctica esportiva i freqüència, estil personal.
  • l. Amb quina freqüència realitzen els teus pares les següents activitats? Freqüència participació progenitors 29 activitats culturals i de lleure.
  • m. Unes preguntes sobre tu i la teva família. Llengua utilitzada habitualment, identificació 3 valors importants a nivell social, identificació 3 aspectes importants en el futur, aspectes sociodemogràfics progenitors i expectatives de l’alumne.

El qüestionari es va dissenyar des d’una triple perspectiva. En primer lloc, es buscava tenir una visió força àmplia i general de totes les pràctiques culturals en les quals els joves poguessin estar implicats, fent especial incís en aquelles que, d’acord a les estadístiques i la informació existent, configuren l’espai cultural i d’oci propi d’aquesta franja d’edat. En aquest sentit, es va considerar important extreure informació dels gèneres literaris, cinematogràfics, televisius, musicals i de videojocs vers els quals mostraven major interès -i, en negativa, major animadversió-, així com conèixer allò que feien quan es connectaven a Internet.

Per altra banda, resultava imprescindible per assolir els objectius de la investigació i validar les preguntes de recerca plantejades introduir un apartat específic a les pràctiques culturals i d’oci dels pares, així com conèixer la seva situació sociolaboral i el seu nivell educatiu. De nou, cal reiterar la novetat en la introducció d’aquesta dimensió analítica, fins ara molt poc utilitzada en els estudis desenvolupats en el nostre país.

Per últim, el qüestionari va dissenyar-se tenint en compte que s’aplicarien tècniques d’anàlisi multivariant. Per tant, si bé a priori podia semblar que abordava moltes temàtiques i era força extensiu, aquesta qüestió no resultava problemàtica atès que l’aplicació d’aquestes tècniques permet portar a terme una anàlisi global amb la mínima pèrdua d’informació i un cost relativament petit.

Dilluns passat, l’Ajuntament de Badalona emetia un comunicat a través del qual oferia certa informació sobre el contingut del projecte de pressupostos per a l’any 2013. El pressupost públic, a banda de ser un instrument de política econòmica, és també un instrument de planificació i gestió que, un cop executat, permet als ciutadans –en la seva triple condició d’electors, usuaris de serveis públics i contribuents- avaluar l’acció política dels seus representants. És per això que els gestors públics haurien d’intentar presentar aquesta informació de la manera més entenedora possible.

En aquest post es realitzarà una descripció analítica del pressupost de l’Ajuntament de Badalona entre els anys 2001 i 2010. Per fer-ho, s’utilitzaran dades provinents de la Liquidació de Pressupostos de les Entitats Locals que, anualment, elabora el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Es tracta, fonamentalment, de veure: a) de quants diners ha anat disposant l’Ajuntament durant aquests anys; b) determinar quines són les principals fons d’ingressos; c) com s’ha estructurat la despesa i d) presentar alguns indicadors que permetin avaluar, entre altres aspectes, el nivell de serveis prestats, l’esforç inversor o el grau de pressió fiscal. A més, s’oferirà una breu introducció sobre el marc legal que regula les competències municipals i l’estructura d’un pressupost públic.

1. EL MARC COMPENTENCIAL MUNICIPAL

A l’Estat espanyol, les competències dels municipis queden definides mitjançant la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora del Règim Local. L’article 26 especifica que els municipis, bé sigui sols o associats, han de prestar tot un conjunt de serveis en funció de la seva dimensió poblacional a partir del següent esquema:

  • serveis obligatoris: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d’aigua potable, clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació i conservació de les vies públiques i control d’aliments i begudes.
  • municipis amb més de 5.000 habitants: A banda dels serveis enumerats anteriorment, parcs públics, biblioteca pública, mercats i tractament de residus
  • municipis amb més de 20.000 habitants: A banda de tots els serveis enumerats anteriorment, protecció civil, prestació de serveis socials, prevenció i extinció d’incendis, instal·lacions esportives d’ús públic i escorxador.
  • municipis amb més de 50.000 habitants: A banda de tots els serveis enumerats anteriorment, transport urbà de viatgers i protecció del medi ambient.

A més, l’article 28 contempla la possibilitat que els municipis puguin realitzar activitats complementàries a les d’altres Administracions públiques en matèries com ensenyament, cultura, promoció de la dona, vivenda, sanitat i protecció del medi ambient. De fet, tal i com mostra l’informe “Despesa dels municipis catalans en serveis no obligatoris 2003-2009”, un de cada quatre euros que gasten els municipis catalans van destinats a serveis que no estan obligats a assumir, especialment en les àrees de protecció civil i cultura (tema, aquest últim, del que parlarem aviat en aquest bloc).

Per la seva banda, l’article 84 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 també regula el marc competencial municipal català. A banda de garantir i enumerar tot un conjunt de competències pròpies dels municipis, estableix que la distribució de responsabilitats entre les diverses administracions locals ha de tenir en compte la seva capacitat de gestió i ha de regir-se no només per allò aprovat pel Parlament, sinó també pels principis de subsidiarietat, de diferenciació i de suficiència financera. De la mateixa manera, es preveu que la Generalitat determini i fixi els mecanismes per al finançament dels nous serveis derivats de l’ampliació de l’espai competencial dels governs locals.

2. COM S’ESTRUCTURA UN PRESSUPOST PÚBLIC?

L’estructuració pressupostària permet la classificació dels ingressos i de les despeses en diverses categories, d’acord amb determinats criteris de classificació. Els tres criteris més habituals són:

  • classificació orgànica: Identifica l’òrgan o unitat que està realitzant la despesa o l’ingrés. Per tant, respon a la pregunta Qui gasta o Qui ingressa?
  • classificació funcional: Posa l’èmfasi en la finalitat de la despesa. Respon a la pregunta Per a què es gasta?
  • classificació econòmica: Ordena els ingressos i les despeses segons la seva naturalesa econòmica i mostra l’objecte de la despesa. Respon, per tant, a les preguntes Com s’ingressa? i En què es gasta? La classificació econòmica es desglossa en un rang jeràrquic de conceptes, el primer dels quals és el de capítol.

Atès que la primera part de l’anàlisi que aquí es presenta pren com a base aquesta classificació, resulta necessari definir breument cadascun dels capítols que composen les partides d’ingressos i de despeses:

INGRESSOS

  • Capítol I. Impostos directes. En aquest capítol s’inclouen tots els impostos gestionats pel mateix Ajuntament (Impost sobre Béns Mobles, Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica, Impost d’Increment de valor dels terrenys i Impost d’Activitats Econòmiques), així com la cessió que fa l’Estat de les quotes de l’IRPF.
  • Capítol II. Impostos indirectes. Impostos recaptats per l’Estat, qui cedeix una part als Ajuntaments; s’inclouen l’IVA, els impostos especials (alcohol, tabac i hidrocarburs). També s’inclou en aquest capítol l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres.
  • Capítol III. Taxes i altres ingressos. Taxes, preus públics i contribucions especials que s’abonen per la realització d’una contraprestació municipal: serveis de cementeris, serveis assistencials, llicències urbanístiques, taxes per expedició de documents, llicències d’activitats, etc.
  • Capítol IV. Transferències corrents. Transferències que realitzen altres administracions per sufragar despeses corrents de l’Ajuntament. Bona part d’aquests ingressos corresponen a transferències de l’Estat a través del Fons Complementari de Finançament, destinat a poblacions de més de 75.000 habitants.
  • Capítol V. Ingressos patrimonials. Ingressos provinents de rendes de patrimoni del municipi i dels seus organismes autònoms.
  • Capítol VI. Alienació d’inversions reals. Ingressos per vendes de sòl patrimonial (terreny, finques rústiques, etc.)
  • Capítol VII: Transferències de capital. Transferències que realitzen altres administracions destinades a inversions i obres. En aquest apartat destaquen, especialment, els fons FEDER.
  • Capítol VIII. Actius financers. Ingressos per venda d’actius financers o ingressos per reintegrament de préstecs concedits, fiances, etc. (exemple: bestretes de les nòmines de personal).
  • Capítol IX. Variació de passius financers. Préstecs demanats per l’Ajuntament.

DESPESES

  • Capítol I. Despeses de personal. Salaris, indemnitzacions, cotitzacions socials, plans de pensions i altres retribucions de caràcter social de tot el personal contractat per l’Ajuntament i els seus organismes autònoms.
  • Capítol II. Béns i serveis. Despeses corrents (llum, aigua, etc.) i serveis o treballs encarregats a empreses externes.
  • Capítol III. Interessos. Pagament d’interessos i de despeses derivades d’operacions financeres.
  • Capítol IV. Transferències corrents. Ajudes i subvencions que l’Ajuntament concedeix a altres institucions o persones (associacions, famílies, patronats, etc.) amb l’objectiu de finançar operacions corrents.
  • Capítol VI. Inversions. Despesa destinada a la creació de nous equipaments, infraestructures, adquisició de béns inventariables, etc. Bona part d’aquesta despesa respon a compromisos d’exercicis anteriors.
  • Capítol VII. Transferències de capital. Transferències a altres entitats perquè aquestes puguin portar a terme projectes d’obra on l’Ajuntament hi col•labora amb una aportació econòmica.
  • Capítol VIII. Actius financers. Despeses derivades de l’adquisició d’actius financers, per a la constitució de dipòsits o fiances exigides.
  • Capítol IX. Passius financers. Despeses destinades al pagament de crèdits demanats.

3. ELS INGRESSOS DE L’AJUNTAMENT DE BADALONA

L’any 2001, l’Ajuntament de Badalona va obtenir uns ingressos de gairebé 132 milions d’€; 9 anys després, aquests ingressos havien augmentat fins els 246,54 milions, el que representa un increment del 86,80%. Eliminant l’efecte de la inflació en aquestes dades, però, s’obté que el creixement net es redueix a més de la meitat (41,73%).

El Gràfic 1 presenta la distribució percentual dels ingressos per capítols durant el període 2001-2010. Tal i com es pot observar, si bé les transferències corrents han estat la principal via d’ingrés (Cap. IV, 34.50%), la suma dels impostos directes (Cap. I, 32.73%), els impostos indirectes (Cap. II, 3.77%) i les taxes i altres ingressos (Cap. III, 11.23%) representen gairebé la meitat dels recursos disponibles.

Imagen

L’anàlisi d’aquest període, però, ve distorsionada per les accions del Fons Estatal d’Inversió Local (2009) i el Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local (2010) que, d’acord amb les dades proporcionades pel portal Rendición de Cuentas, van deixar a Badalona 38.123.400,64 € i 15.578.330,37 €, respectivament, canalitzats a través del Capítol VII.

La Taula 1 mostra els ingressos, la seva distribució per capítols i el pes de cadascun d’ells entre 2001 i 2010. Pels anys 2009 i 2010 s’ha eliminat també l’import corresponent a aquells dos fons d’estímul econòmic (color vermell). Tal i com es pot apreciar, si no s’haguessin obtingut aquests recursos, les transferències d’altres administracions destinades a obres (Cap. VII) es situarien al voltant del 3% -dada molt en línia amb la dels últims 5 anys- i hauria augmentat el pes de les altres partides, especialment les dels Capítols IV i I.

Imagen

Per altra banda, cal evidenciar una pèrdua d’importància relativa dels tributs, especialment en els últims anys. L’any 2001 els impostos directes, indirectes i taxes representaven un 54.09% dels ingressos totals; l’any 2010 , aquests tres conceptes només representaven un 39.42% (42,08% si no considerem el Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local).

De fet, podem afirmar que la pressió fiscal per habitant a Badalona ha disminuït en aquests 10 últims anys: si l’any 2001 un badaloní aportava,de mitjana, 341,60 euros, el 2010 aportava 444. Però si deflactem aquesta xifra, trobem que l’aportació mitjana cau fins els 336,87 €/hab., un 1,38% menys.

Imagen

4. LES DESPESES DE L’AJUNTAMENT DE BADALONA (CLASSIFICACIÓ ECONÒMICA)

L’any 2001, l’Ajuntament de Badalona va realitzar una despesa de 136,40 milions d’€; 9 anys després, aquesta xifra havia augmentat fins els 219,74 milions d’€, el que implica un increment del 61,10%. Si deflactem aquestes dades, però, veiem que aquest augment de la despesa es situa en un 22,23%.

Tal i com mostra el Gràfic 3, durant aquest període gairebé el 65% de la despesa es va destinar a la remuneració del personal (Cap. I, 36,53%) i a la compra de béns i serveis (Cap. II, 27,10%). Un 15,91% es va destinar a operacions de capital (Cap. VI i Cap. VII), el que denota certa capacitat inversora.

Imagen

L’esforç inversor que es va realitzar via transferències (Capítol VII) és especialment important entre els anys 2005 i 2007, si bé també es detecta un nou increment en 2009 i 2010. Tot i així, la majoria de la inversió de l’Ajuntament de Badalona es canalitza a través del Capítol VI, és a dir, despesa destinada a la creació de nous equipaments, infraestructures, adquisició de béns, etc.

L’anàlisi de l’evolució del pes d’aquest capítol sobre la liquidació  total de la despesa denota l’existència de tres períodes diferenciats. El primer d’ells correspondria als anys 2001-2003, on la inversió es situa al voltant del 16%; a partir d’aquest any, la inversió via Capítol VI baixa  per sota del 10% fins l’any 2009, quan aquesta arriba a representar gairebé un 21% del pressupost total de l’Ajuntament, i un 11,25% l’any 2010.

Aquest increment respon, tal i com apuntàvem anteriorment, a la despesa realitzada gràcies als dos plans Zapatero, la major part de la qual es comptabilitza a través d’aquest capítol. Atesa l’excepcionalitat d’aquests plans, resulta interessant plantejar-se què hauria passat si no s’haguessin aplicat. Una bona manera de fer-ho és a través de l’indicador despesa per habitant. El Gràfic 4 recull la seva evolució.

Imagen

En l’inici del període, la despesa per habitant va ser de 652,66 €; l’any 2010, en canvi, es situava en 1.003,92 €. Tot i així, eliminant l’efecte de la inflació, veiem que aquests poc més de 1.000 €  representarien 761,70 € de l’any 2001, el que denota un increment net del 16,71%. Eliminant l’efecte dels Plans Zapatero (*), veiem que la despesa per habitant durant els anys 2009 i 2010 hauria estat de 931,51 € i 932,72 €  (716,55 € i 707,70 € en euros constants), respectivament. Per tant, l’increment net de la despesa per habitant entre 2001-2010 hauria estat d’un 8,43% o, el que és el mateix, de 55,04 € més per habitant. 

(*) S’assumeix que tot allò que es va ingressar es va gastar en el mateix any.

5. LES DESPESES DE L’AJUNTAMENT DE BADALONA (CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL I PER PROGRAMES)

Una manera alternativa d’analitzar la despesa és detectant per a què es gasta. Fins l’any 2008, aquesta classificació s’estructurava a través de funcions, d’acord amb allò establert en l’Ordre de 20 de setembre de 1989; amb la publicació de l’Ordre EHA/3565/2008, aquesta es farà a través de programes.

Entre els anys 2001 i 2009, gairebé la meitat de la despesa realitzada per l’Ajuntament de Badalona (45,56%) es va destinar a la producció de béns públics de caràcter social, tal i com mostra el Gràfic 5. Aquí s’inclouen totes les despeses relacionades amb sanitat, ensenyament, vivenda i urbanisme, promoció i difusió de la cultura, esports i, en general, totes aquelles àrees destinades a millorar la qualitat de vida ciutadana.

La segona, en ordre d’importància quantitativa, és la de serveis de caràcter general, que inclou les despeses vinculades al funcionament del òrgans de govern i d’administració. La despesa destinada a seguretat, protecció i promoció social (promoció educativa, promoció de l’ocupació, reinserció social, etc.) implica el 13,93% del total, i la despesa destinada a amortitzar deute i els seus interessos, un 10,36%. El pes de la resta de funcions de despesa es situa, en tots els casos, per sota del 10%.

Imagen

La classificació per programes corresponent a l’any 2010 es recull en el Gràfic 6. Tal i com es pot apreciar, els serveis públics bàsics –principalment, seguretat i mobilitat ciutadana, vivenda i urbanisme, benestar comunitari i medi ambient- ocupen el primer lloc de prioritat de despesa (32,39%), seguits de la producció de béns públics de caràcter preferent -aquells destinats a millorar o elevar la qualitat de vida dels ciutadans, com per exemple, sanitat, ensenyament, cultura, oci i temps lliure-, les actuacions de caràcter general –funcions del govern i de l’Administració-i les actuacions de protecció i promoció social -pensions de funcionaris, atencions de caràcter assistencial i destinades a grups amb necessitats especials, o mesures de foment de l’ocupació. En termes monetaris, aquests quatre programes van representar gairebé 200 milions d’€.

Imagen

6. CONSIDERACIONS FINALS

La breu anàlisi aquí desenvolupada ha mostrat alguns trets destacables de les finances badalonines i la seva expressió en l’àmbit de les polítiques públiques municipals. En aquest sentit, s’ha determinat quines han estat les principals vies d’ingrés i els principals àmbits de despesa; de la mateixa manera, l’ús de dos indicadors -pressió fiscal i despesa per habitant- ens han mostrat un escenari força estable durant el període 2001-2010. Estabilitat que sorprèn, especialment si considerem que una part d’aquest període coincideix amb un cicle d’expansió econòmica.

Aquest comportament, és un tret distintiu de Badalona o és un fenomen generalitzable a la resta de municipis del seu entorn? De la mateixa manera, resulta interessant saber si l’estructura d’ingressos i despeses de Badalona és (o ha estat) similar a altres ciutats de la seva mateixa dimensió poblacional i, per tant, amb les mateixes obligacions competencials. Només comparant podrem avaluar les accions dels diversos governs municipals al llarg d’aquests anys.

En el següent post donarem resposta a totes aquestes qüestions.

Un dels elements més destacables de les eleccions del 25 de novembre va ser l’augment de la participació. Per primer cop en la història electoral de Catalunya, unes eleccions al Parlament van superar el nivell participació d’unes eleccions generals. I una mirada ràpida a les dades per comarques indica que no només es va mobilitzar l’electorat nacionalista, sinó també els abstencionistes diferencials.

A Badalona la participació també va assolir una fita màxima (65.23%), amb un augment d’11.13 punts percentuals respecte l’any 2010, i va gairebé igualar la dada de les eleccions generals de 2011 (65.37%). Ha determinat aquest augment de la participació els resultats? Com s’ha distribuït per barris? Com es relaciona amb el creixement/decreixement d’alguns partits? Passem a veure-ho.

1. ANÀLISI DE LA PARTICIPACIÓ PER BARRIS

Tal i com comentàvem en l‘entrada anterior, la participació a Badalona presenta una distribució asimètrica. En aquestes eleccions, Sant Roc va ser l’únic barri on no s’arribà al 50%, mentre que en barris com Coll i Pujol, el Progrés, Casagemes, el Centre o Dalt de la Vila hi van votar més de 3/4 parts dels ciutadans amb dret a fer-ho.

El següent gràfic creua, per a cadascun dels barris, les dades de participació de l’any 2010 (eix horitzontal) amb l’augment de participació (eix vertical), així com els valors globals a Badalona (línies vermelles discontínues):

Deixant de banda aquells barris que es situen al voltant de la intersecció -Bonavista, Can Claris i, fins i tot, Bufalà o Gorg, tots ells amb un comportament molt similar a la mitjana de Badalona en totes dues convocatòries- veiem que el gràfic queda dividit en quatre quadrants:

  • en el primer quadrant es situen els barris on l’any 2010 la participació va ser superior a la mitjana badalonina i on, en les eleccions al Parlament 2012, la participació va augmentar, també, per sobre del promig global. Entre aquests destaquen, especialment, La Morera i Nova Lloreda.
  • en el segon quadrant es situarien barris on la participació, l’any 2010, va ser inferior a la global però que, l’any 2012, van experimentar augment considerable de la participació. És el cas de La Pau, el Remei, Lloreda i Pomar.
  • el tercer quadrant recull els barris amb una participació inferior en totes dues convocatòries. El cas més paradigmàtic és Sant Roc – La Mora, si bé La Salut, Sistrells, Artigues i Sant Crist també quedarien inclosos en aquest grup.
  • per últim, el quart quadrant representa barris amb una alta taxa de participació l’any 2010 que experimentaren un menor augment en les eleccions de diumenge. Els casos més identificables serien el Centre, Dalt de la Vila, Casagemes, el Progrés i Coll i Pujol.

2. QUI ES VA BENEFICIAR D’UN AUGMENT DE LA PARTICIPACIÓ?

En un creuament de tweets analítics d’urgència, en Marc Ustrell, arran d’un comentari de l’Oriol Lladó, plantejava si els barris tradicionalment “abstencionistes” de Badalona havien perjudicat el vot sobiranista.

El creuament entre la suma del percentatge de vots que van obtenir els partits sobiranistes l’any 2010 (CIU+ERC+SI) i l’augment de la participació entre 2010 i 2012 evidencia una relació negativa entre ambdues variables: en general, en aquells barris on el bloc sobiranista va penetrar menys l’any 2010 és on més va augmentar la participació el 25N. La Pau, Lloreda, Nova Lloreda, El Remei, Puigfred-Montigalà, Pomar o Sant Joan, Sant Antoni i Sant Mori de Llefià són els paradigmes d’aquest comportament, en oposició al Centre, Dalt de la Vila,Casagemes, Coll i Pujol o Progrés.

Per tant, si la participació puja en barris tradicionalment no-sobiranistes, s’ha beneficiat cap partit de perfil “espanyolista” d’aquesta mobilització? Les dades indiquen que ha estat Ciutadans i no pas el Partit Popular qui ha obtingut rèdit: en termes de proporció de vot, C’s és un guanyador net en tots el barris, mentre que el PP es manté, a grans trets, invariable entre les convocatòries de 2010 i 2012; fins i tot, acusa pèrdues considerables en barris com El Remei o Bonavista. Paral·lelament, C’s sembla esdevenir un competidor notable a Pomar i Puigfred-Montigalà.

ICV és l’altra formació que es beneficia de l’augment de la participació a Badalona. De fet, aconsegueix créixer en tots els barris a excepció del Centre i Canyet-Mas Ram-Pomar de Dalt. El PSC, en canvi, tot i haver-se situat com la primera força amb un 19.7% dels vots -3.3 punts menys que en les eleccions de 2010, i a només de 0.54 punts de CiU- retrocedeix en la majoria dels barris badalonins. De fet, en el període analitzat només és capaç de guanyar 595 vots.

En l’espai sobiranista, són ERC i, en menor mesura la CUP, les úniques formacions que aconsegueixen beneficiar-se de la mobilització, especialment en el Centre, Casagemes i Dalt de la Vila. De manera anàloga a l’any 2010, en aquells barris on va augmentar més la participació és on aquestes formacions presenten un menor grau de penetració.

3. DESCENS CONVERGENT. MOBILITZACIÓ ESPANYOLISTA. MOBILITZACIÓ SOCIAL

El gràfic anterior també evidencia un retrocés generalitzat del vot a CiU en tots els barris. Una de les qüestions que ens plantejàvem abans del 25N era saber si hi hauria un traspàs de vots des de CiU cap a ERC. Hi ha evidència empírica per pensar que no, atès que sembla existir certa correlació negativa entre augment del vot d’ERC i pèrdua de vots de CIU. Barris com el Centre, Dalt de la Vila, el Progrés o Casagemes, on ERC creix més, són barris on CIU amortigua la seva pèrdua de vots; en canvi, en barris on CIU per un percentatge alt de vots, ERC no creix més d’un 2% o 3%.

Aquests barris on CIU perd més vots, si atenem al primer gràfic de l’apartat 2, són els que presentaven una menor penetració de plantejaments nacionalistes-sobiranistes l’any 2010. Barris on havia augmentat més la participació en les eleccions del 25N, capitalitzada especialment per C’s i per ICV. Els primers articulen millor un discurs espanyolista del que, en altres circumstàncies, es podria beneficiar un PP que, des del Govern Central imposa mesures d’austeritat. ICV, durant la passada legislatura, va esdevenir la cara més visible de l’oposició en matèria social a CIU.

Què succeix si relacionem els guanys de C’s i ICV i les pèrdues de CIU? Doncs que existeix una correlació positiva entre aquestes variables o, el que és el mateix, allà on C’s i ICV més creixen és on CIU més retrocedeix. 

Articulant aquesta relació en l’eix nacional, és en aquells barris sociològicament més “espanyolistes” on CIU perd més suport electoral; barris on, paral·lelament, la crisi està afectant més als ciutadans. Així doncs, cal preguntar-se si aquest retrocés de CIU a Badalona és degut al seu gir sobiranista, al seu programa de retallades o a una combinació d’ambdós factors? La resposta a aquesta pregunta entra en el terreny de les opinions i, afortunadament, les dades no opinen. 

[ACTUALITZACIÓ 30/11/2012, 09:56. Em comenten que en Francesc Amat ha elaborat una anàlisi similar a Mataró]

Una de les incògnites de la nit electoral de diumenge resideix en saber què succeirà a l’àrea metropolitana de Barcelona. El cinturó vermell, bastió tradicional i inexpugnable de l’esquerra i graner de vots socialistes, ha mostrat símptomes, en les tres últimes convocatòries electorals, d’esquerdar-se i de ser molt més permeable a altres opcions polítiques. Així, per exemple, en les eleccions al Parlament de 2010, CiU superà en nombre de vots al PSC en el Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental; per altra banda, en les eleccions municipals de 2011, el PSC va perdre la majoria absoluta en dos dels seus feus –l’Hospitalet del Llobregat i Santa Coloma de Gramenet- i va reduir el seu nombre de regidors en gairebé tots els consistoris de l’àrea metropolitana.

Tots els sondejos publicats fins el moment auguren que el PSC patirà una considerable pèrdua de suport electoral. De confirmar-se aquesta hipòtesi, resultarà interessant analitzar el comportament de molts d’aquests antics votants socialistes: optaran per l’abstenció o per alguna altra formació? De moment, tant CiU, com el Partit Popular o Ciutadans han fet esforços al llarg de la campanya per intentar captar part d’aquest vot.

Badalona ha esdevingut l’exemple més visible i mediàtic d’aquest nou escenari, governada per un Partit Popular que, fent ús d’un discurs molt dur on es barreja immigració, delinqüència i incivisme, ha aconseguit atreure electors situats a l’extrem oposat de l’espectre ideològic.

En espera dels resultats del dia 25, es presentarà a continuació una breu anàlisi del comportament electoral dels badalonins en les eleccions al Parlament de Catalunya. En primer lloc, es mostrarà l’evolució de les taxes de participació des de l’any 1980, així com les seves característiques  per, seguidament, analitzar la composició del vot des de l’any 1992. Per últim, prenent com a base els resultats per barris, es proporcionarà evidència empírica dels canvis en la composició del vot dels badalonins.

Les dades utilitzades provenen del Departament de Governació i Relacions Institucionals i de l’Ajuntament de Badalona, així com de documents proporcionats per ICV-EUiA i el PSC de Badalona.

1. EVOLUCIÓ DE LES TAXES DE PARTICIPACIÓ A BADALONA DES D’UNA PERSPECTIVA COMPARADA

L’anàlisi del període 1980-2010, corresponent a les nou eleccions al Parlament celebrades a Catalunya, permet identificar diverses tendències:

a) el nivell de participació a Badalona fluctua entre el mínim de l’any 1992 (43,98%) i el màxim de l’any 1980 (59,93%). Gràficament, aquesta inestabilitat prendria la forma de dents de serra més o menys acusades. Aquest comportament, però, és extensible a la resta de Catalunya.

b) en les eleccions al Parlament, la participació a Badalona s’ha situat sempre per sota de la taxa global catalana. Un element central en el comportament electoral dels catalans és l’abstenció diferencial, fenomen mitjançant el qual un sector de la població –normalment, gent d’esquerres més identificada amb Espanya que viu en alguna de les àrees metropolitanes del país- es mobilitza molt més per anar a votar a les eleccions generals que no pas als comicis autonòmics. De fet, tal i com mostra la Taula 1, la taxa de participació a Santa Coloma, l’Hospitalet i Sant Adrià és també més baixa que la taxa global catalana. (Podeu llegir l’article “Voto dual y abstención electoral. Un estudio sobre el comportamiento electoral en Cataluña”, de Clara Riba, o el treballl L’abstenció diferencial a les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid, de Josep Maria Vallès i Marta Luque)

c) molt relacionat amb aquest últim punt, cal destacar que la participació no es distribueix de manera uniforme per tota la ciutat. Prenent com a referència les dades de l’any 2010, es veu que al Centre i a Dalt de la Vila la taxa de participació supera el 70%; en canvi, aquesta taxa es redueix dràsticament en barris com Pomar (42.1%), Lloreda (41.7%) o Sant Roc-La Mora (36.9%).

2. COMPOSICIÓ DEL VOT (PERÍODE 1992-2010)

Tal i com es pot apreciar en el següent gràfic, el PSC havia estat, tradicionalment, la força més votada en unes eleccions al Parlament a Badalona; de fet, l’any 1999 va assolir el seu màxim, amb un 47.2% del total de vots emesos vàlids. Però també és cert que, des d’aleshores, no ha fet més que anar perdent vots, fins arribar al mínim històric de 2010 (22.9%), on va cedir la primera posició a CiU.

La trajectòria de Convergència i Unió al llarg d’aquest període es pot dividir en dues etapes: una que aniria de 1992 a 2003, on es perd gairebé l’11% del vots i una etapa de recuperació entre 2006 i 2010.

ICV i ERC presenten, ambdues, un comportament molt irregular. ICV va assolir el seu màxim l’any 1995 (16.9%), per passar en la següent convocatòria a recollir només un 3.7% dels vots –molts d’aquests vots van anar a parar, segurament al PSC-; des d’aleshores, però, situa la seva taxa de vot al voltant del 8.5%. ERC, en canvi, i a excepció del període 2003-2006 -on assolí taxes al voltant de l’11%- aconsegueix recollir poc més d’un 5% dels vots totals.

Ciutadans, que va concórrer per primer cop a les eleccions de 2006, sembla haver assolit una quota del 4%. Solidaritat i Reagrupament -només la primera va representació parlamentària l’any 2010- a Badalona només representaren un 2.1% dels vots.

Aquell mateix any, el vot a altres formacions va esdevenir gairebé un 6% dels vots totals, del qual un 2.6% corresponia a PxC. Per últim, els vots en blanc, que l’any 1992 només representaven un 1% dels vots totals, l’any 2010 van assolir el seu màxim, un 2.6%.

El  PP, en canvi, és la formació que ha experimentat un major creixement en el període analitzat. L’any 1992 només aconseguia aglutinar un 4.7% del vots; 18 anys després, es situava com la tercera força més votada, a només 5.2 punts percentuals del PSC, èxit que culminaria a les municipals de 2011.

3. ANÀLISI DE LA PARTICIPACIÓ I DEL VOT PER BARRIS (ELECCIONS 2006-2010)

En aquest tercer punt s’analitzarà la variació en els nivells de partipació i la composició del vot per barris entre les eleccions de 2006 i 2010. La Taula 2 recull les principals dades per a aquest període:

Tal i com es pot apreciar, en les eleccions de 2010 van votar 6.820 persones més, el que implicà un augment de la participació de 6,1 punts. Les úniques formacions que van guanyar vots van ser CiU (+6.398) i el PP (+5.257), i destaca la irrupció de PxC, que amb 2.198 vots, representa un 2.6% dels vots vàlids emesos. En canvi, el PSC perd al voltant de 6.000 vots i ERC, gairebé la meitat dels seus votants en relació a 2006.

On han anat a parar els vots del PSC, a l’abstenció o a altres formacions? Es nodreix CiU dels vots d’ERC? I el PP, com augmenta la seva base electoral, atraient electors d’altres partits o mobilitzant-ne de nous? I PxC? L’anàlisi de la participació i de la composició del vot per barris permet aclarir alguna d’aquestes preguntes i, de pas, ajuda a entendre millor què està passant a Badalona i a l’àrea metropolitana de Barcelona.

a) PP i PxC són les grans beneficiàries de l’augment de participació en les eleccions de 2010. Tal i com mostra el gràfic adjunt, PP i PxC són les dues úniques formacions per a les quals existeix una relació de caràcter positiu entre augment de la participació i augment del percentatge de vots en el període 2006-2010. (VEURE CODI DE BARRIS AL FINAL DE L’ENTRADA)

b) aquestes dues formacions són, també, receptores d’antics votants socialistes. De fet, allà on el PP aconsegueix incrementar més la seva quota de votants és on el PSC pateix pèrdues de vot d’entre el 10% i el 15%: Sant Roc-La Mora (punt 27), Sant Mori de Llefià (pnt 26), Sant Joan de Llefià (punt 25), Lloreda (punt 17), La Salut (punt 16) o Bonavista (punt 2).

c) CIU, ICV o Cs tenen molt poca capacitat d’atreure vot socialista. Les úniques excepcions serien Bonavista (punt 2), Lloreda (punt 17), Nova Lloreda (punt 18), Sant Antoni de Llefià (punt 23) i Sant Joan de Llefià (punt 25) en el cas de CIU i La Salut (punt 16) en el cas d’ICV.

d) per últim, aquest últim gràfic ens donaria peu a pensar que part de l’augment de CIU podria quedar explicat per un traspàs de vots des d’ERC.

4. I QUÈ PASSARÀ A BADALONA EL DIA 25 DE NOVEMBRE?

Els camins del vot són inescrutables. I a Badalona, sembla que cada cop ho són més. Oferir previsions del que passarà diumenge, des d’una perspectiva de ciutat, resulta força arriscat; en canvi, en base a l’evidència empírica que ofereixen les dades,analitzades es poden plantejar algunes preguntes a les que, arribat el moment, s’intentarà donar resposta:

– si, tal i com preveuen la majoria dels sondejos, el PSC continuarà perdent vots, què faran els seus votants? S’abstindran o transferiran el seu vot altres opcions? Aconseguirà ICV esdevenir l’alternativa que aquests electors busquen,atès el paper que, a nivell nacional ha jugat com a cara visible de l’oposició social?

– tot i ser unes eleccions al Parlament articulades, majoritàriament, al voltant de l’eix nacional, es veurà afectat un PP que, des de la Plaça de la Vila, comença a mostrar símptomes de desgast?

– com s’estructurarà l’espai nacionalista, que l’any 2006 va concórrer altament fragmentat i una part del qual, tal i com hem vist, va oferir el seu suport a CIU? Serà capaç la coalició nacionalista de retenir-lo? Quin suport rebran a Badalona les CUP?

– com evolucionaran el vot nul i el vot en blanc? I com evolucionarà el vot cap a opcions minoritàries i/o el vot de protesta?

Respondre moltes d’aquestes preguntes serà, només, qüestió de disposar de bones fonts de dades.

CODIS DE BARRIS

1 Artigues
2 Bonavista
3 Bufalà
4 Can Claris
5 Canyadó-Manresà-Guixeres
6 Canyet-Mas Ram-Pomar de Dalt
7 Casagemes
8 Centre
9 Coll i Pujol
10 Congrés
11 Dalt de la Vila
12 El Remei
13 Gorg
14 La Morera
15 La Pau
16 La Salut
17 Lloreda
18 Nova Lloreda
19 Pomar
20 Progrés
21 Puigfred-Montigalà
22 Raval
23 Sant Antoni de Llefià
24 Sant Crist de Can Cabanyes
25 Sant Joan de Llefià
26 Sant Mori de Llefià
27 Sant Roc-La Mora
28 Sistrells